Cures i responsabilitat: el primer eix del nostre relat

Cures i responsabilitat: el primer eix del nostre relat
21 Juny 2019 Almena Cooperativa Feminista

L’octubre de 2018 vam començar a executar el projecte “De l’experiència al relat comú: guia per incorporar la perspectiva feminista a organitzacions de l’Economia Social i Solidària”. Després d’un treball intern en què l’equip d’Almena hem explorat què vol dir per a nosaltres ser una cooperativa feminista, volem compartir reflexions amb altres organitzacions de l’Economia Social i Solidària (ESS). Des d’ara i durant el mes de juliol, obrim debat a través del nostre web i les nostres xarxes socials.

La nostra reflexió s’ha estructurat en quatre eixos, i serà a través d’aquests eixos que plantejarem el diàleg. Avui encetem el primer: les cures i la coresponsabilitat. En el text que trobeu a continuació, s’exposen les principals idees que hem treballat en aquest eix. Podeu també llegir el text complet del nostre relat sobre cures i coresponsabilitat aquí.

 

Les persones som interdependents. En funció de quina sigui la nostra edat, l’estat de salut, les capacitats en un determinat moment vital, etc., tenim més o menys necessitats de cures. Però totes ens necessitem les unes a les altres.

En una cooperativa feminista, hem de confrontar el mite del “treballador bolet”, que produeix cada dia com per “miracle”. Sabem que és un dels eixos centrals de la masculinitat hegemònica i del concepte de ciutadania patriarcal. Gràcies a l’economia feminista, entenem que el presumpte “treballador bolet” necessita, en realitat, cures i autocures, i no interacciona només al lloc de feina, sinó que es mou i es relaciona en altres espais, els que anomenem “privats”, “familiars”, “comunitaris”. Reconèixer la nostra interdependència no ens fa més vulnerables, sinó que ens obre noves finestres d’oportunitat.

Així, en una cooperativa feminista pensem que cal posar el focus en la necessitat de cura que tenim les persones que la conformem. Hem de relacionar-nos amb cura entre nosaltres, tenint en compte que som éssers humans i ens passen coses: no només ens posem malaltes (de forma més o menys greu), sinó que hi poden haver dies en què ens sentim menys bé, no tenim energies, ens ha vingut una menstruació dolorosa, o li passa alguna cosa a persones del nostre entorn afectiu més proper que ens afecten clarament… Prendre cura de nosaltres mateixes i entre nosaltres és revolucionari, i més si és al lloc de feina. Posar les cures (i la vida) al centre és una reivindicació clau dels feminismes, i per nosaltres és un repte i una coordenada fonamental des del primer moment en què vam néixer com a cooperativa.

 

Una cooperativa feminista? Reflexionem juntes!

Sobrecàrrega de feina… i les altres esferes de vida?

Una de les majors preocupacions per posar en pràctica la nostra necessitat de cures és la càrrega de feina. O millor dit: la sobrecàrrega de feina. La feina no pot centralitzar totes les nostres energies, perquè –tal com ens recorden constantment els feminismes– no hi ha un sol temps ni un sol àmbit, i ens movem entre el treball a la cooperativa, la nostra vida privada (en solitud i companyia), la vida familiar, la participació a la comunitat, etc.

Compaginar les diverses esferes de la vida és un repte fonamental. La vida va més enllà del nostre lloc de feina (per molt que ens agradi) i tenim una esfera personal, familiar, comunitària que volem i necessitem cuidar i cultivar. A més a més, algunes de nosaltres tenen persones dependents a càrrec, que necessiten atenció.

Som una entitat petita en un sector amb pocs recursos i bastant precaritzat (sent un sector molt feminitzat, què es podria esperar?). Vivim el “xantatge” de tenir recursos vinculats al temps dels projectes, sovint amb durades bastant curtes, i les feines que fem són complexes, impliquen un gran esforç i estan mal remunerades. Tot això es tradueix en la necessitat de tenir múltiples projectes al mateix temps per poder cobrir les despeses totals.

És important també posar sobre la taula que no és fàcil com a petita cooperativa gestionar les baixes, les reduccions de jornada o els permisos per cura de familiars. Ho hem d’aprendre a fer.

A la vegada, tenim una cultura organitzativa massa abocada a l’autoexplotació i el sacrifici. I no hi ha res menys feminista que això! Hem identificat mecanismes que fan que sovint posem la feina per davant de la resta: de les nostres necessitats, del nostre entorn… i fins i tot de vegades de la nostra salut. Posar les cures al centre significa desplaçar el treball remunerat en la nostra escala interna de prioritats.

 

Tasques invisibilitzades?

Una altra qüestió vinculada a les cures té a veure amb el reconeixement de totes les tasques com a imprescindibles pel funcionament de la cooperativa. El paral·lelisme amb com s’organitza la societat és evident: als llocs de feina hi ha tasques que es reconeixen i valoren més, i després hi ha tasques invisibilitzades però fonamentals per la sostenibilitat de l’organització. Hem d’identificar-les i visibilitzar-les.

 

Les entitats de l’ESS… les úniques interpel·lades?

No volem deixar de compartir una reflexió vinculada a la coresponsabilitat de les institucions i de tots els agents econòmics i socials amb qui ens relacionem. El canvi de paradigma que proposa unes dinàmiques de feina més compatibles amb la vida (tal com es planteja des de l’economia social i solidària) requereix un esforç que les institucions haurien d’assumir també. Cada vegada que es rebaixen els preus, es fa més difícil per les entitats posar les cures al centre. Cada vegada que es pretén una execució dels projectes en uns temps massa curts i pagant al final del període d’execució, es fa més difícil per les entitats posar les cures al centre. I podríem continuar molt més.

 

Treball digne

Per últim, però no menys important, cuidar-nos al lloc de feina per nosaltres també significa tenir condicions laborals dignes i sous que ens permetin viure decentment. I que això sigui vàlid no només per les sòcies treballadores, sinó també per les persones que col·laboren amb nosaltres. El ben-estar parteix de poder cobrir unes necessitats bàsiques. Tot i així, som conscients que no deixa de ser un repte.

 

Sense comentaris

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Este sitio web utiliza cookies para mejorar la experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de estas cookies. Más información

ACEPTAR
Aviso de cookies