“L’espai domèstic és reconegut com l’espai amb major ocurrència de violència masclista, sent les dones, amb un 51%, les que més percepció tenen d’aquest fet”. Aquest és un dels resultats que conformen l’estudi ‘Percepció de la violència de gènere a la província d’Inhambane’, realitzat per la Universidad Eduardo Mondlane – Escuela Superior de Desarrollo Rural (Moçambic), amb el suport d’Arquitectura Sense Fronteres i Almena Cooperativa Feminista..
Es tracta d’un estudi en què s’han entrevistat a adolescentes de 15 a 17 anys, dones i homes majors de 18 anys, líders comunitaris i representants de les institucions que brinden serveis d’atenció a víctimes de violència. La investigació s’ha dut a terme a Moçambic, a la província d’Inhambane, en concret, als districtes de Zavala, Maxixe i Mabote. Un territori en què, des de fa un temps, la societat civil forma part dels circuits d’abordatge de les violències masclistes amb una xarxa d’agents de proximitat i un enfocament comunitari.
La realitat, però, indica que encara queda molta feina per fer. I és que, segons el Programa de las Naciones Unidas Para El Desarrollo (PNUD) (2018), a Moçambic, el 21,7% de les dones majors de 15 anys ha sofert violència per part de la seva parella íntima en algun moment de la seva vida. La violència contra les dones, especialment la perpetrada per les seves parelles i exparelles, i la violència sexual, són un greu problema de salut pública i una violació dels drets humans de les dones.
Clares desigualtats
Els resultats de la investigació són clars. La percepció social entorn de les violències masclistes radica a l’espai domèstic. Els marits són vistos com “els principals practicants de la violència de gènere”, sent aquesta percepció presentada pel 60% de les dones i el 55% dels homes entrevistats. Alhora, també es considera que “els pares són els principals practicants dels casos de violència de gènere” i es conclou que el 82% de la població entrevistada assumeix que la violència masclista és “inevitable”. Un panorama desolador que demostra una gran acceptació per part de la població de la pràctica de la violència contra les dones.
Resta clar que existeix un consens general sobre l’existència de desigualtats entre homes i dones a Inhambane. Ara bé, també queda patent que els homes tenen una menor percepció de desigualtat en tots els àmbits analitzats.
Punts en comú
El maltractament físic, la violència sexual i la negació del divorci es presenten com aquelles formes de violència masclista que més preocupen a la ciutadania. Les quals, segons les persones entrevistades, han de ser sancionades per llei. Per la seva banda, els líders comunitaris, la policia i les unitats de salut s’identifiquen com els serveis de suport més eficients per a les víctimes. I és que, recordem, a Inhambane, “la participació comunitària en l’abordatge de les violències masclistes va molt més enllà de la detecció i derivació de casos”, ja que busca construir política pública a partir d’una xarxa d’agents de proximitat.
Un problema estructural
Una de les dades més impactants de la investigació realitzada és el fet que “al voltant del 90% afirma conèixer alguna dona del seu entorn que s’ha suïcidat o ha estat assassinada per violència masclista”. I en aquesta declaració coincideixen tant dones com homes, amb un 91% i un 89%, respectivament. Una realitat àrdua que constata la força, a escala mundial, d’un sistema arcaic i estructural de relacions de poder entre dones i homes, que s’expressa en qualsevol esfera de la vida (privada o pública).
